No és pas difícil d’entendre per què el deure de perdonar ha esdevingut avui el nostre problema. El perdó que hem de concedir a l’ofensor i al perseguidor resulta, en efecte, excepcionalment difícil per a una certa categoria d’humiliats i d’ofesos: perdonar suposa un esforç constant per començar de nou, i el dilema es troba, en alguns casos, al límit de les nostres forces. En sentit estricte, però, el perdó ja constitueix efectivament un cas-límit, com poden ser-ho els remordiments, el sacrifici i el gest caritatiu. Vladimir Jankélévitch publica aquest llibre el 1967, quan a Europa es debat sobre la imprescriptibilitat dels crims del nazisme. Es tracta, com assenyala Oriol Ponsatí-Murlà en el pròleg, d’una discussió jurídica, però també filosòfica. En aquest sentit, l’obra de Jankélévitch traça una complexa i apassionada distinció entre les diferents formes de perdonar.
