La consciència disposa de dues maneres de representar-se al món. Luna, directa, a través de la qual la cosa mateixa sembla que es presenta a lesperit, com en el cas de la percepció o de la simple sensació. Laltra, indirecta, quan, per la raó que sigui, la cosa no pot presentar-se en carn i os a la sensibilitat. [ ] Entre aquests casos de consciència indirecta, lobjecte es re-presenta a la sensibilitat mitjançant una imatge.» Així sobre La imaginació simbòlica, el volum en què Gilbert Durand aprofundeix en els problemes interpretatius del símbol i observa el procés dexclusió a què el pensament cientista occidental lha sotmès. Lobra es detura, també, en lambigüitat fonamental que el símbol presenta: no només pel doble sentit que revesteix lun, concret, propi; laltre, al·lusiu, figurat, sinó també perquè, en classificar-los, els símbols ens revelen els «règims» antagònics i, tanmateix, complementaris amb els quals sendrecen les imatges. Lessència dialèctica del símbol es manifesta en molts plans, i Durand els examina en diàleg amb Freud, Jung, Cassirer, Corbin, Eliade, Bachelard, Lévi-Strauss i altres, per concloure que el símbol es desplega al llarg del progrés de la cultura humana. La seva recerca i coherència intel·lectual va fer cada vegada més patent les concomitàncies de la seva obra amb àmbits en aparença tan dissemblants com la física de partícules, la neurociència o lespiritualitat.
