Una reflexió inspiradora sobre com viure. Sobre com mirar la mort de cara. I sobre com trobar sentit a tot plegat. El Xavi es mira tant la vida com la mort amb uns altres ulls. De petit li van diagnosticar una afecció degenerativa que es diu malaltia de Duchenne, la qual fa que vagi perdent força al llarg dels anys. Ara s'ha d'estar en una cadira de rodes, sense poder moure gairebé res, i li cal ajuda per a tot. Fins i tot per beure aigua. Sap que la seva malaltia és progressiva. Sap el que implica que ho sigui. Sap com avançarà tot plegat. I ho explica amb una serenor i una generositat extraordinàries. I amb sentit de l'humor. En aquest llibre, comparteix com ha après a viure amb la mort a la vista. O el que és el mateix: com ha anat aprenent a morir per poder viure. «I, paradoxalment, la meva vida no està essent -en sentit estricte- una vida desgraciada», escriu. I, amb entusiasme, ens convida a gaudir de les petites grans coses: un bon got d'aigua, seguir el sol en la seva posta, una conversa tranquil·la, la visita d'una persona que fa temps que no veus, la presència silenciosa de gent que t'estimes... La història del Xavi i les seves reflexions són una inspiració. Una lliçó de vida.
