«Grosso modo, almenys a Mallorca, un temps, es va establir la convenció, simple, que hi havia tres classes de ball: el mallorquí (dit també de pagès, de bot, de boleros, folklòric, típic, etc.), el de sala i el daferrat. O era duna classe o de laltra, tot i que això daferrar-se fos molt elàstic.» Aquest aclariment del professor Ramon Codina sintetitza la premissa de la qual parteix per a fer un recull de músiques, grups i bandes relacionats amb el ball a les Illes. Aquest petit tractat musical i sociològic permet documentar modes en el vestit, els carnavals, els balls sonats al llarg de lany, relacions socials i directrius religioses, a més dun buidatge excepcional de grups, els espais de dansa i noves tendències en el repertori. Shi estudien les bandes i els usos musicals del segle XIX, els primers conjunts de jazz illencs als anys vint del segle XX, i bona part del repertori fins als anys seixanta. Sorgeixen, així, els elements que formaren part de les músiques de ball: normativa, espectacles, tributs, indústria, musical local, empresaris, contractes, conjunts, compositors, i també els noms de les primeres dones músiques professionals.
Lestudi complementari de Bàrbara Duran analitza les noves perspectives del tercer mil·lenni: lalliberament de la sexualitat, lapropiació femenina dels rols masculins en les danses de figures i la dansa tradicional, la participació de parelles gais i lesbianes en el ball de bot, que ha desfermat la polèmica queer al voltant del rol home/dona, així com els nous espais per a la dansa i la gran llibertat que sent la joventut actual per ballar tant ben aferrats com ben amollats.
