Carta sobre l'apologètica és el títol abreujat d'aquesta obra important de Maurice Blondel. Publicada el 1896, poc després de la tesi doctoral de l'autor, L'action (1893), hi exposa amb gran precisió el mètode de la seva filosofia de l'acció. L'impacte d'aquest escrit va ser veritablement gran. D'una banda, fa veure com la seva filosofia de l'acció finalitza en una filosofia de la religió, tot renovant en profunditat l'apologètica clàssica i inaugurant de fet el que més tard serà la teologia fonamental; i d'altra banda, mostra com l'evolució de la modernitat filosòfica no tenia per què conduir necessàriament a l'ateisme, sinó que la fidelitat al mètode d'immanència porta a la superació del fonamentalisme immanentista. Precisament una de les aplicacions més profundes i brillants de l'original filosofia de l'acció de Blondel és la segona obra que oferim, Història i dogma (1904), en la qual l'autor afronta un dels problemes candents de la crisi modernista: en la història del cristianisme, com es realitza el pas dels fets històrics a les doctrines i al dogma? Evitant tant l'historicisme com el dogmatisme, Blondel descriu la tradició com l'organisme vivent col·lectiu que opera la mediació entre fets i doctrines. Ambdues obres són de gran actualitat a causa de l'atzucac de l'anomenada postmodernitat i al renovat interès per la manera en què accedim amb garanties als fets i al missatge de Jesús de Natzaret.
